Thakur S. Powdyel, exministre d’ Educació del Regne de Bután
És un petit regne a la serralada de l’Himàlaia, entre Nepal, Tibet (Xina) i l’Índia.
Quants són vostès?
Unes 800.000 persones, la majoria agricultors i ramaders, com ho eren els meus pares.
¿I vostè?
De nen pasturava vaques, el meu poble era el meu univers. Em feia por anar a l’escola. Però els meus pares van insistir. Eren analfabets però molt savis!
Per què?
Van viure junts i feliços durant 75 anys. Decidien amb saviesa i sempre encertaven. Em vaig educar en els seus sòlids valors. I vaig estudiar.
Què va aprendre?
Que l’escola és decisiva, primer vincle de la persona amb el món, i de tenir bons professors és determinant.
En quin sentit?
No tant pel que t’ensenyen, sinó com a models de cultura i valors, perquè et transmeten les seves conviccions i filosofia, el seu sentit de la vida i visió del món.
I es va fer vostè professor.
Sí. Per acompanyar els alumnes en l’exploració de la vida, no per convertir-los en peces d’una màquina productiva.
Això temia Nietzsche, una escola fabricant d’obrers en sèrie.
L’escola ha d’alliberar a l’alumne, fomentar la creativitat de cadascun, elevar a ambicions més elevades que un sou.
I això és possible a Bhutan?
Sí, des que el rei va tenir una inspiració …
Què inspiració?
Va abdicar, va convocar eleccions lliures i va crear l’índex de felicitat nacional bruta (FNB).
¿Felicitat nacional bruta?
Un índex nou i diferent per valorar els països. Va entendre que mesurar-se pel producte interior brut (PIB) és reduccionista: no avala el benestar dels ciutadans.
Però la riquesa sí ajuda al benestar …
El teu benestar només depèn de la riquesa material? Hi ha altres factors immaterials …
Quins factors?
La bondat, per exemple. Aprendre a viure feliç, per exemple. Els meus alumnes reflexionen sobre com seria la vida sense poesia, pintura, música, bellesa … D’aquí la rellevància de l’educació, que afirma la santedat de la vida.
Sona molt místic.
No, sona a viure d’una manera més harmoniosa amb tu mateix, amb la família, amb la teva societat i amb el teu entorn.
Però tots volem ser més rics.
Un país pot ser molt ric però la seva gent portar una vida molt torturada. Un país pot ser menys ric però la seva gent portar una vida més harmònica!
¿I l’índex de FNB mesura això?
Sí, la bona vida dels habitants d’un país.
Són feliços tots a Bhutan?
No: estem en un procés, tenim aquest projecte aspiracional. I l’educació és fonamental!
Què fan?
Despleguem una xarxa d’escoles verdes i ensenyem una relació harmònica amb la natura, perquè explotar els recursos naturals fins a destruir l’entorn no comportarà benestar a llarg termini, per molta riquesa material que generi a curt termini.
Molt assenyat.
Volem educar per a la felicitat de les generacions futures, no només de la present.
Per exemple.
Amb els alumnes reflexionem sobre enunciats com «¿ser important és millor que ser bo?», «Quines qualitats ens diferencien de la resta dels animals?», «¿Com reaccionar si en una compra et tornen més canvi del que et correspon? «,» ¿quan va ser l’última vegada que vas ajudar a algú a sentir-se millor? «…
El seu rei va estar inspirat o li van assessorar filòsofs?
Era un jove ardorós però savi, va tenir a ell, a Jigme Singye Wangchuck: va veure que tots necessitem un somni, i els països també, un estel a la qual mirar.
Què fa avui el rei?
Després d’abdicar fa deu anys, es va fundar una monarquia constitucional i avui regna seu fill, Jigme Khesar Namgyal Wangchuck, que té 35 anys.
Est’a notant-se ja l’efecte de la seva aspiració?
Per començar, el 60% del nostre territori són boscos que no podem destruir, eternament protegits, i preservem les nostres tradicions sense renunciar a la tecnologia i la modernitat.
No defalliran?
No, per molt que sigui més fàcil aconseguir un alt PIB que un alt FNB, a curt termini. Però ens interessen més l’equitat, la justícia, la bondat, la intel·ligència, la salut de la terra … que la renda. Això és més difícil, però més desitjable! Pensem a cinc generacions vista.
Recomani-li als polítics d’aquí.
L’índex FNB és una taula que pondera indicadors materials i immaterials, objectius i subjectius, en el qual unim economia, coneixement i consciència, perquè ja sabem que el que de veritat compta no és sempre el que pot explicar-se.
Entrevista de La Contra de La Vanguardia. Por VÍCTOR-M. AMELA
Últimos comentarios